Valle de Xàbia

Valenciano

Alqueries i torres de la vall de Xàbia

La vall de Xàbia a l'època andalusina es caracteritza per una ocupació de petits assentaments (en coneixem més de vint) que formarien part de les diverses alqueries en què s'organitzava aquest territori. La majoria es situen als peus de la muntanya, a prop de les terres de conreu. Tanmateix hi ha alguns llocs en zones més abruptes de muntanya, com la Plana Justa i el Montgó, amb una explotació que estaria orientada a la ramaderia. També hi han establiments litorals, dedicats a la pesca i el comerç, com aquells documentats a l'illa del Portitxol o la punta de la Fontana.

Un dels elements definitoris d'aquests assentaments andalusins a casa nostra és, a més de la troballa de ceràmiques en superfície, les sitges o pouets de moro, com es coneixen popularment. Es tracta d'estructures excavades a les margues blanques del subsòl amb una boca circular de 0,50 metres i un cos de perfil acampanat o globular d'1,50 a 2 metres de fondària. La funció d'aquests dipòsits era emmagatzemar la collita dels cereals, preservant-la de la humitat, els rosegadors i els insectes. Aquest aliment servia de proveïment a la comunitat, però també per a vendre'l i aconseguir moneda per pagar els tributs.

De tot el territori que ara ocupa el terme de Xàbia no es coneix cap cita documental que parle de la seua organització política i social en època andalusina. Se suposa que el terme castral del qual depenien les alqueries era el del castell de Dénia. La llunyania d'aquest va fer que els llocs de població més importants alçaren una torre per a vigilar i refugiar-se en cas de perill.

L'única estructura defensiva constatada arqueològicament és la torre de les Capçades, situada en la vessant d'un dels tossalets que delimiten la zona meridional del Pla, a certa distància de les terres més fèrtils. La torre està formada per un sòlid basament de planta rectangular de 5'60 x 3,85 metres i una altura màxima conservada d'1'70 m, construïda amb encofrats de morter de calç i còdols, enlluïda a l'exterior amb un fi morter de calç. En el seu origen tindria almenys dues altures amb una terrassa plana per albirar la vall i bona part de la badia, i servia de refugi als habitants del llogaret.

En el costat oest de la torre se va recolzar un habitatge del qual sols resten dos murs, amb el llindar d'accés i un forn de pa adossat a la paret exterior. Aquesta construcció exemplifica les poques restes conservades dels edificis que formarien part d'una alqueria estructurada al voltant d'una torre. Sabem per les restes arqueològiques traobades, que s'habitaria a finals del segle XI i continuaria fins un poc més de la conquesta cristiana.

Gràcies a la documentació cristiana, coneixem l'existència d'altres torres. En la part més alta del tossal on s'assenta la vila de Xàbia, hi ha diverses referències que situen la torre d'en Cayrat en el pati de l'antic convent de les Agustines, on ara s'alça el mercat. Possiblement aquesta construcció serviria de refugi a la població de l'alqueria de la qual només coneixem dos sitges i alguns materials ceràmics de cronologia andalusina recuperats en diverses excavacions urbanes.

La documentació d'època cristiana esmenta també diverses alqueries, ben segurament d'origen andalusí, que en algun cas van continuar durant els primers temps de la conquesta feudal. Així, s'esmenta la donació de la torre i alqueria de Benimadroc el 4 de juliol de 1264, que Jaume I va concedir a Galcerà de Cruanyes, ubicada en la partida del mateix nom a redós del Montgó, on s'han recuperat restes ceràmiques en superfície. També coneixem l'existència de les alqueries de Cansalada, Terradola i la Font d'Andó. Una de les més importants va ser, sense dubte, l'alqueria de Lluca, donada pel rei a Àlvar de Sapena el 1256, lloc on es conservaven fins a principis dels anys seixanta del segle passat, les restes d'una torre que defensava dita població, coneguda popularment com la Presó. L'assentament s'emplaçava en el camí cap a Benitatxell en una vessant orientada cap a l'est. L'arqueologia va constatar les restes d'un abocador de cronologia andalusina del segle XII així com estructures i materials de la posterior ocupació cristiana dels segles XIV i XV.

Castellano

Alquerías y torres del valle de Xàbia

El valle de Xàbia en época andalusí se caracteriza por un poblamiento de pequeños asentamientos (conocemos más de veinte) que formarían parte de las diversas alquerías en las que se organizaba este territorio. La mayoría se sitúan en los pies de monte, cerca de las tierras de labranza. Sin embargo hay algunos situados en zonas más abruptas de montaña, como la Plana Justa y el Montgó, con una explotación que estaría orientada a la ganadería. También hay asentamientos litorales, dedicados a la pesca y el comercio, como los documentados en la isla del Portitxol o la punta de la Fontana.

Uno de los elementos definitorios de estos establecimientos andalusíes en nuestro término es, además del hallazgo de cerámicas en superficie, los silos o “pouets de moro”, como se conocen popularmente. Se trata de estructuras excavadas en las margas blancas del subsuelo con una boca circular de 0,50 metros y un cuerpo de perfil acampanado o globular de 1,50 a 2 metros de profundidad. La función de estos depósitos era almacenar la cosecha de cereales, preservándola de la humedad, los roedores y los insectos. Este alimento servía de abastecimiento a la comunidad, pero también para venderlo y conseguir moneda para pagar los tributos.
De todo el territorio que ahora ocupa el término de Xàbia no se conoce ninguna cita documental que hable de su organización política y social en época andalusí. Se supone que el término castral del que dependían las alquerías era el del castillo de Dénia. La lejanía de éste hizo que los lugares de población más importantes levantaran una torre para vigilar y refugiarse en caso de peligro.

La única estructura defensiva constatada arqueológicamente es la torre de les Capçades, ubicada en la ladera de uno de los cerros que delimitan la zona meridional del Pla, a cierta distancia de las tierras más fértiles. La torre está formada por un sólido basamento de planta rectangular de 5'60 x 3,85 metros y una altura máxima conservada de 1'70 m, construida con encofrados de mortero de cal y guijarros, enlucida en el exterior con una capa fina de mortero de cal. En su origen tendría al menos dos alturas con una terraza plana para divisar el valle y buena parte de la bahía, y servía de refugio a los habitantes de la aldea.

En el lado oeste de la torre se apoyó una vivienda de la que sólo quedan dos muros, con el umbral de acceso y un horno de pan adosado a la pared exterior. Esta construcción ejemplifica los pocos restos conservados de los edificios que formarían parte de una alquería estructurada alrededor de una torre. Sabemos por los restos arqueológicos hallados, que se habitó a finales del siglo XI y continuará hasta un poco más de la conquista cristiana.
Gracias a la documentación cristiana, conocemos la existencia de otras torres. En la parte más alta de la colina donde se asienta la ciudad de Xàbia, hay varias referencias que sitúan la torre de en Cayrat en el patio del antiguo convento de las Agustinas, donde ahora se alza el mercado. Posiblemente esta construcción serviría de refugio a la población de la alquería de la que sólo conocemos dos silos y algunos materiales cerámicos de cronología andalusí recuperados en varias excavaciones urbanas.

La documentación de época cristiana menciona también varias alquerías, seguramente de origen andalusí, que en algún caso continuaron durante los primeros tiempos de la conquista feudal. Así, se menciona la donación de la torre y alquería de Benimadroc el 4 de julio de 1264, que Jaime I concedió a Galcerà de Cruanyes, ubicada en la partida del mismo nombre al abrigo del Montgó, donde se han recuperado restos cerámicos en superficie.

También conocemos la existencia de las alquerías de Cansalada, Terradola y la Font de Ando. Una de las más importantes fue, sin duda, la alquería de Lluca, donada por el rey a Álvar de Sapena el 1256, lugar donde se conservaban hasta principios de los años sesenta del siglo pasado, los restos de una torre que defendía dicha población, conocida popularmente como la Presó (la cárcel). El asentamiento se emplazaba en el camino hacia Benitatxell en una ladera orientada hacia el este. La arqueología constató los restos de un basurero de cronología andalusí del siglo XII así como estructuras y materiales de la posterior ocupación cristiana de los siglos XIV y XV.

English

Farmsteads and towers in the Valley of Xàbia

Farmsteads and Towers in Xàbia

In Islamic times the Xàbia valley was characterised by many small settlements (we know of more than 20) which formed part of various farmsteads into which the area was organised . The majority were situated at the foot of the mountain, near agricultural lands. However, some were on rugged areas, such as the Plana Justa and the Montgó, where farming would be oriented towards grazing animals. There were also settlements on the coast dedicated to fishing and trade, such as those documented on the island of Portixol or la Fontana point.

The defining elements of these settlements is the amount of ceramics on the surface, and the silos or ‘pou de moros’, as they are popularly known. These structures were excavated in the white marl subsoil. They have a circular mouth about 0.50 metres wide, are bell-shaped or globular in profile and 1.5 to 2 metres deep. The pits were used to store cereal crops, keeping them away from damp, rodents and insects. They were used as food stores for the community, as well as supplies to sell and earn money to pay taxes.

There is no documented evidence about the political and social organisation of Xàbia in Islamic times. It is thought that the castle upon which the farmsteads depended was that of Denia, whose distance away meant that larger settlements erected watch towers as refuges in case of danger.

The only defensive structure recorded archaeologically is the tower of Capçades, situated on the slopes of one of the small hills which bound the southern area of the Plá, some distance from the most fertile lands. The tower consists of a solid foundation of 5.60 x 3.85 metres and a maximum preserved height of around 1.70m constructed with lime mortar and pebbles, finished on the exterior with a coat of lime mortar. Originally it was least two stories high with a flat terrace giving a view of the valley and a good part of the bay, and serving as a refuge for nearby inhabitants.

The west side of the tower supports a building of which only two walls remain, with a threshold and a bread oven built against the outer wall. This construction is typical of the few remains of farmsteads built around towers. Archaeological finds indicate that it was inhabited from the end of the 11th century until a little after the Christian conquest.

Thanks to Christian records, we know of the existence of other towers. There are several references to the Torre de en Cayrat in the courtyard of the former Augustinian convent, now the covered market, on the top of the hill where Xàbia old town is located. This building possibly served as a refuge for the inhabitants of a farmstead of which we know nothing except two silos and some Islamic ceramic materials found in urban excavations. Records from Christian times also mention other farmsteads, almost certainly of Islamic origin, which in one case continued to be used during the early period of the Christian feudal conquest.

The tower and farmstead of Benimadroc were ceded to Galcerà of Cruanyes by King Jaume I in July 1264. This is located in the area of the same name at the rock shelter of the Montgó and Islamic ceramics have been found on the surface there. We also know of the existence of the farmsteads of Cansalada, Terradola and the Font d’Andó.
Without doubt, one of the most important sites has to be the farmstead of Lluca, given by the king to Alvar de Sapena in 1256. The remains of a tower - popularly known as el Carcel (the prison) were conserved there until the 1960's. The settlement was located next to the road to Benitatxell on a hillside facing east. Archaeology confirms the remains of a 12th century Islamic rubbish dump, and structures and materials from later Christian occupation in the 14th and 15th centuries.

Unless otherwise stated, the content of this page is licensed under Creative Commons Attribution-ShareAlike 3.0 License